Des del Decret de Nova Planta de Felip V el 1715, hem suportat atacs contra la nostra llengua. Aquests atacs han estat planificats i duts a terme a través de diferent normativa, lleis i ordres, per ser imposats a la població illenca. Després del Decret de Nova Planta, que prohibia l’ús del català en la vida institucional i oficial de les Illes Balears, hi va haver un altre decret el segle XIX que castigava als alumnes que xerraven el català a l’escola. Després va venir la dictadura franquista que també, a cop de decrets, va prohibir l’ús de la nostra llengua en la vida pública (és per això que la majoria de la gent d’aquí només sap escriure el castellà però xerra el català). Ara, és el Partit Popular que vol fer prescindible la llengua pròpia d’aquestes terres illenques, modificant Lleis que havien gaudit del màxim consens polític a l’hora de la seva aprovació.
Però també és cert, que malgrat tanta normativa en contra des de fa quasi tres segles, la llengua catalana ha seguit viva, gràcies a la gent d’aquesta terra que ha seguit usant-la i fent-la respectar.
No hem de ser nosaltres, idò, els que hem de defallir en aquesta cursa de resistència. Hem de saber que no seran les lleis i les imposicions les que mataran la nostra llengua sinó nosaltres mateixos si deixam d’usar-la. Per això, cal militància quotidiana en l’ús de la llengua catalana, no girant la llengua quan xerram amb un castellanoparlant que resideix a les Illes o per telèfon quan ens truquen companyes comercials o quan ens atenen en els serveis públics (sanitat, cossos i forces de seguretat,…). Hem de poder i voler viure en català les 24 hores del dia. Fer-ho, només depèn de nosaltres, de ningú més.
Hem de seguir jugant al torcebraç de la llengua.